Calafats a la platja del Cabanyal: Vicent Cola

Calafats Valencians

Al 1990 es botà l'ultim vaixell construït sobre les arenes de la platja del Cabanyal. Es tractava d'un motoveler de poc més de quinze metres, enllestit al costat del balneari de Les Arenes, a les portes del taller de Vicent Benedito, pel mateix Vicent i els seus dos fills, Jorge i Vicent. Últim treball que significà el final definitiu de tota una època on la platja era repleta de tallers, calafats, fabricants de veles, de rems i bocells , cordellers, ferrers de ribera, remendador de xarxes… Tot un món d'oficis artesanals, dels quals vivien bona part de les famílies que poblaven el Cabanyal, i el declivi del qual havia començat anys en darrere, potser a la dècada dels '60 del segle passat, junt a l'arribada del nous materials i la construcció en sèrie per les grans indústries. El tancament progressiu d'els astellers va suposar la pèrdua d'una forma d'entendre l'ofici i també d'una forma de vida. Ofici dur i vida sacrificada, sens dubte, però que mantenia vius una sèrie d'experiències i coneixements insubstituïbles, únics i extraordinaris. En a penes una trentena d'anys varen desaparèixer i començà el seu oblit. La raó principal del present blog és lluitar contra este oblit, contra la desaparició d'unes senyes d'identitat tan pròximes.

El meu nom és Jorge Bascuñán Rams, i al meu entorn, almenys els meus familiars més pròxims, ningú no era calafat. El meu yayo matern era estibador, però el meu pare mai no va treballar en activitats relacionades amb el mar. Sempre he viscut al costat del mar, de la platja, i a partir dels vint anys començà a interessar-me la construcció d'embarcacions de fusta. Fruit del que vaig aprendre de forma autodidacta, va ser la construcció amateur de uns quants vaixells que podeu veure al meu blog http://barcosymaquetas.blogspot.com/ Per la meua data de naiximent no vaig viure l'època daurada dels tallers valencians, però del periode on és produeix la seua paulatina decadència he pogut recollir alguna informació que sumada al que es pot trobar per internet és el començament del present homenatge als protagonistes d'esta història, els calafats. A més, si pot servir de motivació per a que tots aquells que varen ser protagonistes directes o indirectes -els seus fills, nets o familiars- col·laboren en la medida que estimen oportuna, seria una satisfacció grandíssima. De fet, quan de xiquet estudiava a l'Acadèmia que don Fermín García Diana dirigia amb mà de ferro al carrer José Benlliure, alguns dels meus companys, Rocafull, els germans Palau -que serien excelents calafats- Lacomba, Vicente Cola, al que m'uneix una gran amistat, eren fills o nets de calafats.

La sensació d'entrar en un taller i trobar-se de sobte un pesquer en construcció: la quilla, roda i codast perfectament encaixats, les quadernes muntades i alineades amb gran precisió, les taules del forro parcialment clavetejades, l'aroma del pi, la guinea, la carrasca i el roure... era una visió que no deixava indiferent a ningú, i menys als que som uns apassionats de l'ofici dels mestres d'aixa. T'adonaves d'estar al davant d'alguna cosa vertaderament important. De que el que tenies davant dels ulls havia estat fet per la transmissió oral d'uns coneixements molt especials, d'un patrimoni del qual tots els calafats que n'he conegut es senten molt orgullosos. S'estimen el seu treball, i parlaven i parlen dels seus vaixells amb passió.

Com he dit més amunt, aniré posant les entrades partint de la informació que dispose, i n'estic totalment obert als suggeriments, col·laboracions i rectificacions de tots els que passeu per ací. Potser entre tots puguem fer la història dels calafats al Cabanyal de València.

(El meu e-mail: bascu58@hotmail.com)

jueves, 15 de marzo de 2012

Vicent Cola

Vicent Cola Leiva va nàixer al Cabanyal . Són pare, Vicent Cola Sanjosé, també va ser calafat, i de qui va aprendre bona par de l'ofici. Treballava, el seu pare, a jornal, és a dir, no tenia taller propi, raó per la qual, Vicente Cola Leiva, inicià el seu aprenentatge en tallers d'altres mestres, entre els quals Francisco Romero, va ser considerat per Vicent com el millor de tots.


Local on Vicent tenia instalat el seu taller

Vicent acabà obrint el seu propi taller al 185 del carrer Eugènia Viñes, on es va dedicar principalment a la construcció de bots salvavides, en especial per a la naviliera COFRUNA. Esta mena de bots es construïen amb la tècnica del tingladillo perquè no necessiten se calafatejats, i suporten millor la permanència de llargs períodes fora de l'aigua. De fet, el tingladillo, és potser la tècnica més delicada de posar en pràctica perquè requereix uns ajustaments molt precisos i un exacte repartiment del forro. A més, han de ser embarcacions lleugeres, raó per la qual en lloc de quadernes porten varetes de freixe o acàcia vaporitzades i reblades amb claus de coure. Desafortunadament no dispose de ninguna foto per a il-lustrar la construccio d'este tipus de bots.
Quan en 1969 COFRUNA va fer fallida, Vicent va tindre que tancar el taller.

Al costat d'un bot que va costruir per a el seu us

Como tants d'altres calafats, el seu interès pels vaixells anava més enllà de la part professional. De fet, es construïen les seues pròpies embarcacions de recreo. En este cas, un disseny molt personal de patí (catamarà) com podeu observar a les fotos, sense timons, com els autèntics patins catalans. Pel que em va dir el seu fill, també Vicent, bon amic meu, va construir, a més, un balandre de disseny molt particular i un parell de bots per a la platja.

Navegant en el pati

No necessitaba timo

Com era d'esperar, va ser, així mateix, un excel·lent maquetista. Els que som aficionats a fer maquetes sabem que aquelles fetes pels calafats tenen alguna cosa d'especial, els ajustaments, els subtils detalls, les formes, no sé com dir-ho. Potser no poden evitar projectar-ne als seus models tota la seua experiència, i els converteixen en miniatures exactes de vaixells reals.

Model d'un pailebot

Pailebot

Model d'un baladro en el que Vicent va fer treballs de reparacio

El 1997 li vaig proposar, amb la complicitat del seu fill, el meu amic Vicent, gravar-li una espècie d'entrevista sobre l'ambient de la platja, els tallers, tot tipus d'anècdotes i detalls de gran interès. En este vídeo podeu sentir de primera mà una xicoteta mostra. Més endavant aniré posant més fragments d'interès.

2 comentarios:

sara16 de marzo de 2012, 22:03
muy bonito el blog, la mezcla entre preciosas fotos antiguas y la tristeza de que un oficio tan maravilloso esté desapareciendo, en muy enternecedor, y triste al mismo tiempo.
ResponderEliminar
Respuestas

Añadir comentario