Calafats a la platja del Cabanyal: Palau

Calafats Valencians

Al 1990 es botà l'ultim vaixell construït sobre les arenes de la platja del Cabanyal. Es tractava d'un motoveler de poc més de quinze metres, enllestit al costat del balneari de Les Arenes, a les portes del taller de Vicent Benedito, pel mateix Vicent i els seus dos fills, Jorge i Vicent. Últim treball que significà el final definitiu de tota una època on la platja era repleta de tallers, calafats, fabricants de veles, de rems i bocells , cordellers, ferrers de ribera, remendador de xarxes… Tot un món d'oficis artesanals, dels quals vivien bona part de les famílies que poblaven el Cabanyal, i el declivi del qual havia començat anys en darrere, potser a la dècada dels '60 del segle passat, junt a l'arribada del nous materials i la construcció en sèrie per les grans indústries. El tancament progressiu d'els astellers va suposar la pèrdua d'una forma d'entendre l'ofici i també d'una forma de vida. Ofici dur i vida sacrificada, sens dubte, però que mantenia vius una sèrie d'experiències i coneixements insubstituïbles, únics i extraordinaris. En a penes una trentena d'anys varen desaparèixer i començà el seu oblit. La raó principal del present blog és lluitar contra este oblit, contra la desaparició d'unes senyes d'identitat tan pròximes.

El meu nom és Jorge Bascuñán Rams, i al meu entorn, almenys els meus familiars més pròxims, ningú no era calafat. El meu yayo matern era estibador, però el meu pare mai no va treballar en activitats relacionades amb el mar. Sempre he viscut al costat del mar, de la platja, i a partir dels vint anys començà a interessar-me la construcció d'embarcacions de fusta. Fruit del que vaig aprendre de forma autodidacta, va ser la construcció amateur de uns quants vaixells que podeu veure al meu blog http://barcosymaquetas.blogspot.com/ Per la meua data de naiximent no vaig viure l'època daurada dels tallers valencians, però del periode on és produeix la seua paulatina decadència he pogut recollir alguna informació que sumada al que es pot trobar per internet és el començament del present homenatge als protagonistes d'esta història, els calafats. A més, si pot servir de motivació per a que tots aquells que varen ser protagonistes directes o indirectes -els seus fills, nets o familiars- col·laboren en la medida que estimen oportuna, seria una satisfacció grandíssima. De fet, quan de xiquet estudiava a l'Acadèmia que don Fermín García Diana dirigia amb mà de ferro al carrer José Benlliure, alguns dels meus companys, Rocafull, els germans Palau -que serien excelents calafats- Lacomba, Vicente Cola, al que m'uneix una gran amistat, eren fills o nets de calafats.

La sensació d'entrar en un taller i trobar-se de sobte un pesquer en construcció: la quilla, roda i codast perfectament encaixats, les quadernes muntades i alineades amb gran precisió, les taules del forro parcialment clavetejades, l'aroma del pi, la guinea, la carrasca i el roure... era una visió que no deixava indiferent a ningú, i menys als que som uns apassionats de l'ofici dels mestres d'aixa. T'adonaves d'estar al davant d'alguna cosa vertaderament important. De que el que tenies davant dels ulls havia estat fet per la transmissió oral d'uns coneixements molt especials, d'un patrimoni del qual tots els calafats que n'he conegut es senten molt orgullosos. S'estimen el seu treball, i parlaven i parlen dels seus vaixells amb passió.

Com he dit més amunt, aniré posant les entrades partint de la informació que dispose, i n'estic totalment obert als suggeriments, col·laboracions i rectificacions de tots els que passeu per ací. Potser entre tots puguem fer la història dels calafats al Cabanyal de València.

(El meu e-mail: bascu58@hotmail.com)

sábado, 31 de marzo de 2012

Palau

Palau és altre dels cognoms emblemàtics entre les famílies dels calafats al Cabanyal. I dic famílies, perquè molt sovint tant el taller com l'ofici passaven de pares a fills al llarg de varies generacions. És el cas que ens ocupa, quan al 1929 Ricardo Palau Paredes amb el seu germa Francisco va fundar les drassanes que desprès continuaria el seu fill Ricardo Palau Serra, i al seu torn els seus fills , també Francisco i Ricardo.
Eren altres temps, aquells en que el treball abundava, i conscients del valor que tenien els seus coneixements, deixar-los junt al taller als seus fills era la millor de les herències.El taller que com el de Vicent Benedito continua completament equipat es troba al numero 72 del carrer Eugenia Viñes . De fet, és dels pocs locals que actualment encara conserven l'essència de l'ofici i, per a mi, el sabor de la platja de temps ja passats.
A les drassanes Palau es varen construir tota mena de vaixells, pesquers, vivers de clòtxina, remolcadors per a la firma Boluda, golondrines. Sí, tot i que semble ben sorprenent, remolcadors fets enterament de fusta. Jo mateix recorde el plaer de veure'ls maniobrar al travesal de llevant, on amarraven junt al moll pesquer del port de València.
Incloc una sèrie de fotos que vaig fer fa uns anys, i on es pot apreciar la construcció de potser l'última golondrina que va fer-se a la nau semioberta que tenia Palau en lo que avui és el carrer Pavia.
Un plaer per als ulls dels que apreciem aquest ofici.