Calafats Valencians

Al 1990 es botà l'ultim vaixell construït sobre les arenes de la platja del Cabanyal. Es tractava d'un motoveler de poc més de quinze metres, enllestit al costat del balneari de Les Arenes, a les portes del taller de Vicent Benedito, pel mateix Vicent i els seus dos fills, Jorge i Vicent. Últim treball que significà el final definitiu de tota una època on la platja era repleta de tallers, calafats, fabricants de veles, de rems i bocells , cordellers, ferrers de ribera, remendador de xarxes… Tot un món d'oficis artesanals, dels quals vivien bona part de les famílies que poblaven el Cabanyal, i el declivi del qual havia començat anys en darrere, potser a la dècada dels '60 del segle passat, junt a l'arribada del nous materials i la construcció en sèrie per les grans indústries. El tancament progressiu d'els astellers va suposar la pèrdua d'una forma d'entendre l'ofici i també d'una forma de vida. Ofici dur i vida sacrificada, sens dubte, però que mantenia vius una sèrie d'experiències i coneixements insubstituïbles, únics i extraordinaris. En a penes una trentena d'anys varen desaparèixer i començà el seu oblit. La raó principal del present blog és lluitar contra este oblit, contra la desaparició d'unes senyes d'identitat tan pròximes.

El meu nom és Jorge Bascuñán Rams, i al meu entorn, almenys els meus familiars més pròxims, ningú no era calafat. El meu yayo matern era estibador, però el meu pare mai no va treballar en activitats relacionades amb el mar. Sempre he viscut al costat del mar, de la platja, i a partir dels vint anys començà a interessar-me la construcció d'embarcacions de fusta. Fruit del que vaig aprendre de forma autodidacta, va ser la construcció amateur de uns quants vaixells que podeu veure al meu blog http://barcosymaquetas.blogspot.com/ Per la meua data de naiximent no vaig viure l'època daurada dels tallers valencians, però del periode on és produeix la seua paulatina decadència he pogut recollir alguna informació que sumada al que es pot trobar per internet és el començament del present homenatge als protagonistes d'esta història, els calafats. A més, si pot servir de motivació per a que tots aquells que varen ser protagonistes directes o indirectes -els seus fills, nets o familiars- col·laboren en la medida que estimen oportuna, seria una satisfacció grandíssima. De fet, quan de xiquet estudiava a l'Acadèmia que don Fermín García Diana dirigia amb mà de ferro al carrer José Benlliure, alguns dels meus companys, Rocafull, els germans Palau -que serien excelents calafats- Lacomba, Vicente Cola, al que m'uneix una gran amistat, eren fills o nets de calafats.

La sensació d'entrar en un taller i trobar-se de sobte un pesquer en construcció: la quilla, roda i codast perfectament encaixats, les quadernes muntades i alineades amb gran precisió, les taules del forro parcialment clavetejades, l'aroma del pi, la guinea, la carrasca i el roure... era una visió que no deixava indiferent a ningú, i menys als que som uns apassionats de l'ofici dels mestres d'aixa. T'adonaves d'estar al davant d'alguna cosa vertaderament important. De que el que tenies davant dels ulls havia estat fet per la transmissió oral d'uns coneixements molt especials, d'un patrimoni del qual tots els calafats que n'he conegut es senten molt orgullosos. S'estimen el seu treball, i parlaven i parlen dels seus vaixells amb passió.

Com he dit més amunt, aniré posant les entrades partint de la informació que dispose, i n'estic totalment obert als suggeriments, col·laboracions i rectificacions de tots els que passeu per ací. Potser entre tots puguem fer la història dels calafats al Cabanyal de València.


(El meu e-mail: bascu58@hotmail.com)


sábado, 31 de marzo de 2012

Palau

Palau és altre dels cognoms emblemàtics entre les famílies dels calafats al Cabanyal. I dic famílies, perquè molt sovint tant el taller com l'ofici passaven de pares a fills al llarg de varies generacions. És el cas que ens ocupa, quan al 1929 Ricardo Palau Paredes amb el seu germa Francisco va fundar les drassanes que desprès continuaria el seu fill  Ricardo Palau Serra, i al seu torn els seus  fills , també Francisco i Ricardo.
Eren altres temps, aquells en que el treball abundava, i conscients del valor que tenien els seus coneixements, deixar-los junt al taller als seus fills era la millor de les herències.El taller  que com el de Vicent Benedito continua  completament equipat es troba al numero 72 del carrer Eugenia Viñes . De fet, és dels pocs locals que actualment encara conserven l'essència de l'ofici i, per a mi, el sabor de la platja de temps ja passats.
A les drassanes Palau es varen construir tota mena de vaixells, pesquers, vivers de clòtxina, remolcadors per a la firma Boluda, golondrines. Sí, tot i que semble ben sorprenent, remolcadors fets enterament de fusta. Jo mateix recorde el plaer de veure'ls maniobrar al travesal de llevant, on amarraven junt al moll pesquer del port de València.
Incloc una sèrie de fotos que vaig fer fa uns anys, i on es pot apreciar la construcció de potser l'última golondrina que va fer-se a la nau semioberta que tenia Palau en lo que avui és el carrer Pavia.
Un plaer per als ulls dels que apreciem aquest ofici.
                                                                
Pi carrasco per a les cuadernes
Muntatge de cuadernes
Parant la quilla
Quilla roda i codaste
Francisco Palau ajustant les primeres cuadernes
Soport per a l'espill
Vista de popa es pot apreciar la gressa llaurada en la quilla
Acoplant els medisos
Va prenent forma
Mehari a joc en el barco
Una imatge espectacular
                                                                         

jueves, 15 de marzo de 2012

Vicent Cola

                                        
                         Vicent Cola Leiva va nàixer al Cabanyal . Són pare, Vicent Cola Sanjosé, també va ser calafat, i de qui va aprendre bona par de l'ofici. Treballava, el seu pare, a jornal, és a dir, no tenia taller propi, raó per la qual, Vicente Cola Leiva, inicià el seu aprenentatge en tallers d'altres mestres, entre els quals  Francisco Romero, va ser considerat per Vicent com el millor de tots.

Local on Vicent tenia instalat el seu taller
                        Vicent acabà obrint el seu propi taller al 185 del carrer Eugènia Viñes, on es va dedicar principalment a la construcció de bots salvavides, en especial per a la naviliera COFRUNA. Esta mena de bots es construïen amb la tècnica del tingladillo perquè no necessiten se calafatejats, i suporten millor la permanència de llargs períodes fora de l'aigua. De fet, el tingladillo, és potser la tècnica més delicada de posar en pràctica perquè requereix uns ajustaments molt precisos i un exacte repartiment del forro. A més, han de ser embarcacions lleugeres, raó per la qual en lloc de quadernes porten varetes de freixe o acàcia vaporitzades i reblades amb claus de coure. Desafortunadament no dispose de ninguna foto per a il-lustrar la construccio d'este tipus de bots.
Quan en 1969 COFRUNA va fer fallida, Vicent va tindre que tancar el taller.

Al costat d'un bot que va costruir per a el seu us
         Como tants d'altres calafats, el seu interès pels vaixells anava més enllà de la part professional. De fet, es construïen les seues pròpies embarcacions de recreo. En este cas, un disseny molt personal de patí (catamarà) com podeu observar a les fotos, sense timons, com els autèntics patins catalans. Pel que em va dir el seu fill, també Vicent, bon amic meu, va construir, a més, un balandre de disseny molt particular i un parell de bots per a la platja.
                                       
Navegant en el pati
No necessitaba timo
                                                                                         
                                                Com era d'esperar, va ser, així mateix, un excel·lent maquetista. Els que som aficionats a fer maquetes sabem que aquelles fetes pels calafats tenen alguna cosa d'especial, els ajustaments, els subtils detalls, les formes, no sé com dir-ho. Potser no poden evitar projectar-ne als seus models tota la seua experiència, i els converteixen en miniatures exactes de vaixells reals.

Model d'un pailebot
                                                              
Pailebot
Model d'un baladro en el que Vicent va fer  treballs de reparacio
                              El 1997 li vaig proposar, amb la complicitat del seu fill, el meu  amic Vicent, gravar-li una espècie d'entrevista sobre l'ambient de la platja, els tallers, tot tipus d'anècdotes i detalls de gran interès. En este vídeo podeu sentir de primera mà una xicoteta mostra. Més endavant aniré posant més fragments d'interès.

video
                                                                               
 

lunes, 5 de marzo de 2012

Un vídeo molt interessant

Va ser una sorpresa, per a mi, trobar-me estes imatges dins el vídeo Cabanyal, herida abierta. No sé qual pot ser la seua procedència exactament, però pels crèdits que figuren a la fi del documental, imagine pertanyen als fons documentals de RTVE, i potser venen dels coneguts NODO. En qualsevol cas, ha resultat un plaer, tot i la brevetat del fragment, poder veure imatges en moviment d'aquells temps. Es tracta de la construcció de diversos pailebots, i podem comprovar lo barata que devia resultar la mà d'obra i els mitjans tan rudimentaris de que disposaven per a treballar. Un aparell per a hissar una quaderna, una barrina de cargol per a foradar un tauló… Potser algú puga reconèixer entre els protagonistes al seu avi o al seu pare. Seria una sort trobar-ne més imatges com estes… Bé, en eixe treball estic.

I al rerefons, el vent a garbi


video